Jordi Moliner és el creador del nou edifici, el segon que dissenya pel Col·legi Badalonès després del de Primària. L’arquitecte badaloní, que també es va encarregar de l’actualització de l’Educació Infantil, es mostra satisfet del resultat final d’un encàrrec que ha desenvolupat amb absoluta llibertat creativa. «No hi ha millor arquitectura que la que prové d’un bon client», afirma Moliner, que ja té al cap com s’hauria d’afrontar una futura actualització de l’actual edifici central del col·legi.

— Com i quan es va gestar, l’encàrrec de construir aquest edifici?

—“Doncs farà cinc o sis anys, i podríem dir que d’una manera anecdòtica. Inicialment es va plantejar reformar l’antiga casa de Can Roca per instal·lar-hi un ascensor. A partir d’aquí vam començar a analitzar l’edifici, que estava molt deteriorat, i finalment vam arribar a la conclusió que no valia la pena invertir en una construcció tan malmesa”.

— Ha tingut llibertat creativa durant el disseny d’aquest edifici?

— Totalment. No hi ha millor arquitectura que la que prové d’un bon client. Tota la família Dunjó ha estat molt receptiva. Des dels primers dibuixos que vam fer, les perspectives —el que avui en dia anomenem renders—, la proposta els va entusiasmar. Sempre han estat un estímul per a nosaltres, perquè totes les idees eren benvingudes. Hem pogut donar el millor de nosaltres”.

— Va ser l’encarregat de dissenyar l’edifici de Primària, i de l’actualització del d’Infantil. Què comparteixen, amb el nou edifici?

—“Principalment, la voluntat de ser polivalents. Que els espais no quedin marcats per un únic ús concret, sinó que puguin adaptar-se fàcilment a noves necessitats. Una sala que avui és una aula, demà podria ser un laboratori o tenir qualsevol altra funció. Són espais molt oberts, transparents i flexibles.”

— Hi ha simbolisme, en el nou edifici?

—“Si n’hi ha, neix sobretot d’una reflexió sobre com transformar un volum que, en realitat, està molt condicionat per la normativa. L’edifici està entre parets mitgeres. Es podria haver fet simplement com un bloc convencional, perquè la volumetria està molt regulada: planta baixa, alçades, ocupació… El repte consistia a imaginar una transformació d’aquest volum normatiu i convertir-lo en un element creatiu que estimuli l’alumnat. Tot això es va vincular amb una idea molt clara: la transparència dels espais i la penetració de la llum natural a l’interior de l’edifici que, en aquest aspecte, és molt interessant.”.

— La Plana és present en tot l’edifici.

—“ Evidentment. Es va pensar tenint en compte que es troba davant d’un espai molt obert i emblemàtic. Si al davant hi hagués una altra construcció, probablement no hauríem tingut aquesta necessitat de comunicar-nos amb l’exterior. Però aquí estem en una zona de transició entre el teixit edificat i un gran espai obert, i ens va semblar molt interessant potenciar aquesta relació. Lògicament, hem hagut d’incorporar sistemes de protecció. Hi ha unes reixes mòbils i transformables, però sobretot transparents. Des de fora poden semblar una barrera, però des de dins pràcticament desapareixen. Ara mateix, per exemple, podem veure una persona passejant el gos per la plaça, mentre que aquesta persona difícilment ens veu a nosaltres. En determinats moments, com una festa o un acte ciutadà, les reixes es podrien obrir completament. Les aules quedarien connectades amb l’espai exterior d’una manera molt natural, sense barreres arquitectòniques.”

— Les formes ondulades d’aquestes reixes tenen algun simbolisme?

— No hi ha cap simbolisme premeditat. Se n’hi podria donar algun, però en realitat respon sobretot a qüestions pràctiques. És un material que es comporta molt bé estructuralment, perquè té una gran resistència i, al mateix temps, transmet una certa elegància. Són formes suaus, però rígides. Les portes de garatge convencionals, per exemple, acostumen a ser més agressives visualment. Aquestes són més amables. Si es vol, es poden interpretar com onades del mar o com el moviment del vent, però no hi ha cap voluntat simbòlica concreta darrere seu.

— També sorprenen alguns detalls de color vermell a l’edifici.

— Sí. La idea era aprofitar que hi havia una sèrie d’instal·lacions obligatòries relacionades amb la prevenció d’incendis i fer-les visibles, donant-los el color que tradicionalment associem als extintors i als sistemes de protecció contra incendis.

— Em refereixo, per exemple, a la part vermella de la façana posterior.

— Exacte. Aquesta part vermella correspon també a instal·lacions. A la coberta hi ha tota la maquinària tècnica de l’edifici. De fet, aquest edifici està pensat perquè, gairebé m’atreviria a dir, pogués funcionar sense climatització artificial. El sistema de patis interiors genera una ventilació creuada molt efectiva.

— El que tota la vida n’hem dit corrent d’aire.

— Exactament. Tota la vida n’hem dit corrent d’aire. I en aquest cas funcionaria molt bé. Les aules estarien fresques i l’aire circularia de manera natural. Ara bé, les normatives actuals exigeixen determinades prestacions ambientals i energètiques, i per això l’edifici incorpora tota aquesta tecnologia. A mi m’agradaria molt poder fer una prova durant una setmana: apagar tots els sistemes mecànics i simplement obrir les finestres perquè circulés l’aire. Veure quines sensacions ens transmetria. La relació visual amb l’exterior ja la tenim, però també tindríem una experiència ambiental diferent: sentir l’aire, percebre els sons de la ciutat, el moviment, la vida exterior. No passa res perquè de tant en tant se senti un avió o algun soroll urbà. És una manera de sentir que formes part d’una ciutat viva i no d’un espai completament aïllat per la climatització.

— Parlem una mica del pont. Quan el vaig veure em va recordar el Pont de Ferro de Girona i també la passarel·la sobre la via del tren que hi ha aquí a Badalona.

— “És normal, perquè utilitza una tecnologia semblant. Es tracta d’una estructura metàl·lica que, per les seves exigències estructurals, acostuma a adoptar aquest tipus de formes. Però, en realitat, vam tenir la sort que aparegués un problema que calia resoldre. Havíem de comunicar els dos edificis: el del carrer de la Marina i el de Can Roca. Entre tots dos hi ha una parcel·la ocupada per un bloc d’habitatges, de manera que la connexió només era possible per la part posterior dels patis. Aquest pont resolia moltes qüestions alhora. Permetia connectar els patis dels dos edificis, creava un recorregut atractiu i transparent, però també complia una funció molt important d’evacuació en cas d’incendi. En una emergència, els ocupants d’un edifici podrien evacuar a través de l’altre. Per tant, no és només un element estètic o un pont col·locat gratuïtament. Té una funció molt clara i molt útil.”

— Una altra de les coses que m’ha sorprès és l’amplitud dels espais. Potser perquè no estem acostumats a veure aules de més de cent metres quadrats connectades entre si i sense pilars al mig.

— “Sí. També és cert que sovint estem acostumats a una arquitectura escolar molt més compartimentada. Aquí, en canvi, hi ha espais extraordinaris. Aquesta banda de l’edifici té unes dimensions enormes perquè connecta directament amb la plaça. A l’altra banda hi ha els patis i tota l’entrada de llum natural. Avui el dia és una mica ennuvolat, però igualment es poden apreciar les ombres i la manera com la llum penetra fins als nivells inferiors de l’edifici.”

— De fet, s’ha aconseguit que el soterrani no sembli un soterrani.

—“ Exactament. Té la llum i la qualitat ambiental d’una planta ordinària.”

— De quina part de l’edifici et sents més orgullós?

— De tot plegat. Un projecte és una suma de moltes decisions i moltes reflexions. Des de la implantació de l’edifici sobre el terreny fins a la relació entre nivells, accessos i espais. Aquí, a més, havíem de comunicar dos carrers diferents. Jo sempre dic que la implantació és probablement la decisió més important d’un edifici. Quan un edifici està ben situat, en el punt exacte i a la cota adequada, després tot flueix amb naturalitat. Em recorda una frase de Xavi Hernández quan deia que, quan penses bé el joc, tot s’accelera. Amb l’arquitectura passa una mica el mateix. Si la implantació està ben resolta, la resta de peces encaixen gairebé de manera natural. Ara bé, si hagués de destacar alguns espais concrets, parlaria dels grans buits verticals de la façana principal, que connecten la planta baixa, el soterrani i els patis a triple alçada. També dels patis interiors, que converteixen l’edifici en una mena de filtre travessat per la llum i el sol en totes direccions.

— Estem fent aquesta entrevista en el nou edifici, que es troba a només deu metres de l’antic. Els contrastos són inevitables. El nou fa que l’altre sembli molt més antic del que és. Tens alguna idea de cap a on hauria d’anar una futura reforma d’aquell edifici?

— Cada edifici és fruit de la seva època, de les tecnologies disponibles i dels materials que es feien servir en aquell moment. L’edifici antic presenta deficiències energètiques lògiques: fusteries metàl·liques molt primes, sense trencament de pont tèrmic, i unes pèrdues energètiques importants. Ara bé, estructuralment és un edifici molt sòlid i molt ben resolt. Per això crec que una futura reforma hauria d’anar orientada principalment a millorar-ne el comportament energètic. Jo li afegiria una mena de segona pell que el protegís de la radiació solar i del fred, i substituiria els tancaments per altres de més eficients. Probablement aquesta seria la intervenció més important a fer.”